#6- Wolf, contextos i paradigmes de la recerca comunicativa: la teoria funcionalista

La teoria funcionalista

La teoria funcionalista dels media representa bàsicament una visió global dels mitjans de comunicació de masses en el seu conjunt: és cert que les seves articulaions internes estableixen diferències entre gèneres i mitjans específics, però l’observació més significativa és la que tendeix a explicar les funcions desenvolupades pel sistema de les comunicacions de masses- aquest és el punt diferencial respecte les teories precedents: la pregunta de fons ja no és sobre els efectes sinó sobre les funcions que exerceixen les comunicacions de masses. El que defineix el camp d’interès d’una teoria dels media ja no és la dinàmica interna dels procesos comunicatius sinó la dinàmica del sistema social i el paper que hi juguen les comunicacions de masses.

Si la teoria hipodèrmica  remetia a l’objectivisme conductista i descrivia l’acció comunicativa com una simple relació mecànica d’estímul i resposta, disminuïnt la dimensió subjectiva de l’elecció a favor de la manipulació de l’individu i, sobretot, reduïnt la intervenció humana a una relació lineal de casualitat, la teoria sociològica de l’estructural-funcionalisme descriu l’acció social (i no el comportament) en la seva adherència als models de valor interioritzats i institucionalitzats. En aquest sentit, TALCOTT PARSONS afirma que <<els éssers humans apareixen com a “drogats culturals” impulsats a actuar segons l’estímul de valors culturals interioritzats que regulen llur activitat>>(GIDDENS).

Un exemple clar de la teoria funcionalista dels media està constituït per l’asssaig de WRIGHT, titulat Functional Analysis and Mass Communication (Anàlisi Funcional i Comunicació de Masses). En aquest assaig es descriu una estructura conceptual que hauria de permetre inventariar en termes funcionals les complexes relacions entre mitjans de comunicació i societat:

En particular, l’objectiu és el d’articular les funcions i les disfuncions latents i manifestes de les transmissions periodístiques informatives culturals d’entreteniment respecte a la societat als grups al sistema cultural   WRIGHT (1960)

WRIGHT observa que els quatre tipus d’activitats comunicatives (vigilància de l’ambient, interpretació dels esdeveniments, transmissió cultural, entreteniment) no són sinònims de funcions sinó que corresponen a <<les conseqüències del fet d’interpretar aquestes activitats  comunicatives mitjançant els processos institucionalitzats de comunicació de masses>>.

Respecte a la societat, la difusió de la informació compleix dues funcions: proporciona la possibilitat, enfront d’amenaces i perills inesperats, d’alertar als ciutadans i proporciona els instruments per a realitzar algunes activitats institucionalitzades en la societat, com els intercanvis econòmics, etc. En relació amb l’individu, i respecte a la <<mera existència>> dels mitjans de comunicació de masses (independentment de la seva implementació institucional-organitzativa), s’identifiquen tres funcions: a) l’atribució de status i prestigi a les persones i als grups que són objecte d’atenció per part dels media; b) l’enfortiment del prestigi per als que es sotmeten a la necessitat i al valor socialment difós de ser ciutadans ben informats; i c) l’enfortiment de les normes socials.

Si ens referim a les disfuncions d’aquesta <<mera existència>> dels mitjans de comunicació de masses respecte a la societat en el seu conjunt, cal destacar el fet que l’excés d’informació pot portar a un replegament sobre allò privat, a l’esfera de les pròpies experiències i relacions, sobre la qual es pot exercir un control més adequat. També cal remarcar que l’exposició a grans quantitats d’informació pot originar la denominada disfunció narcotitzant: <<Que els mitjans de masses han millorat el nivel d’informació és evident. No obstant, podria ser que, independentment de les intencions, l’expansió de les comunicacions de masses estigués apartant les energies humanes de la participació activa per a transformar-les en coneixement passiu>>(LAZARSFELD-MERTON, 1948).

Tot i les dificultats trobades per la teoria funcionalista dels media per a transformar-se d’esquema analític (l’inventari de les funcions/disfuncions) en perspectiva teòrica sociològicament orientada, capaç de determinar un desenvolupament programàtic de la investigació empírica, representa un dels moments conceptualment més significatius de la communication research– pot afirmar-se que la perspectiva funcionalista dels media no desapareix “completament”, suplantada per altres paradigmes, sinó que es prolonga fins als nostres dies; un dels exemples és la hipòtesi dels <<usos i gratificacions>>.

 

La hipòtesi dels <<uses and gratifications>>

Existeix un sector d’anàlisi específic que ha estat directa i significativament influenciat pel paradigma funcionalista: és l’estudi dels efectes dels media conegut com hipòtesi dels <<usos i gratificacions>>.

Si la idea inicial de la comunicació com a generadora d’immediata influència en una relació estímul/reacció és reemplaçada per l’estudi més atent dels contextos i de les interaccions socials dels receptors, i que descriu l’eficàcia de la comunicació com el resultat complex de múltiples factors, a mesura que la perspectiva funcionalista va arrelant a les ciències socials els estudis sobre els efectes passen de la pregunta <<què és el que els media fan a la gent?>> a la pregunta <<què fan les persones amb els media?>>. La inversió de la pregunta es basa en l’afirmació que <<ni tans sols el missatge del media més potent pot normalment influenciar a un individu que no es serveixi d’aquest en el context socio-psicològic en el que viu>> (KATZ,1959).

L’efecte de la comunicació de masses és entès com a conseqüència de les gratificacions a les necessitats experimentades pel receptor. <<El receptor és també un iniciador, tant en el sentit de donar origen a missatges de retorn, com en el sentit de realitzar processos d’interpretació amb un cert grau d’autonomia. El receptor “actua” sobre la informació de la que disposa i la “utilitza”>> (McQUAIL, 1975).

D’aquesta manera, la teoria dels usos i gratificacons, per un costat, s’inscriu en la teoria funcionalista dels media representant el seu desenvolupament empíric més consistent, però a la vegada, també s’integra en el moviment de revisió i superació de l’esquema informacional de la comunicació. Constitueix i acompanya, en la vessant sociològica, a aquella elaboració d’una teoria comunicativa, diferent de la teoria de la informació, que la perspectiva semiòtica anava proposant entre finals dels anys seixanta i mitjans dels anys setanta.

 ____________

Resum de la lectura: Wolf, Mauro. La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona: Paidós. Pàg. 68-90.